14 de febrer

0
896

He canviat el dial de la ràdio. No escolto les emissores que puguin donar informació. No encenc la televisió per a veure males notícies. He deixat de llegir premsa escrita i em refugio en algun llibre que satisfaci les meves ànsies de lectura. He deixat de mirar a la xarxa les enquestes electorals i he decidit desintoxicar-me de tanta merda, amb perdó per l’expressió.

Abans de la meva desconnexió, decideixo fer-me una passejada virtual per la Wikipedia i la Viquipèdia (no són exactament iguals els perfils) per buscar les ressenyes dels candidats a presidir la Generalitat de Catalunya. Si llegeixen aquestes referències i ho fan amb atenció, almenys sabran d’on vénen i a què s’han dedicat els aspirants, la qual cosa els pot ajudar a exercir el seu dret al vot.

Prosseguim. La nit del 14 de febrer, si l’abstenció és alta, es culparà als jutges per permetre que es voti en plena pandèmia. Si el nombre de votants és acceptable i no hi ha un partit que pugui formar govern en solitari i hagi de buscar aliats, començarà el ball de fer el contrari del que havien dit.

El noble art de la política, aquests individus, que es dediquen a ella, l’estan degradant fins a límits insuportables. Fa temps que viuen en la seva bombolla partidària i mediàtica: la informació en els mitjans és una repetició de discursos i proclames insubstancials i l’efecte més notori és la desil·lusió de la ciutadania.

Els diria a aquests polítics que s’acostin a Creu Roja, a Càritas o al Banc d’Aliments per a tenir una visió directa dels problemes reals de les persones. Fins i tot, ara que van pels carrers de les nostres ciutats, viles i pobles acompanyats pel seguici local d’un o altre partit i dels periodistes que cobreixen la campanya, els demano que passegin sols, d’incògnit, que no s’acostin a ningú, tan sols que mirin atentament tot el que passa al seu voltant. Si així ho fan, vull creure que canviarien les seves maneres de conducta, atès que si passegen pels carrers de qualsevol ciutat, vila o poble de Catalunya trobaran locals amb rètols de lloguer, de cessament de negoci. Aturin-se davant d’aquestes botigues. Imaginin, per un instant, les persones que treballaven en elles. Facin un esforç més i imaginin què fan ara que no tenen treball. Facin-ho!

Els proposo un segon exercici: truquin a una administració pública, intentin contactar, els pot resultar una mica difícil fer-ho. Una vegada aconseguit el seu intent, busquin un interlocutor que els solucioni un problema comú, com el que tenen els treballadors sense ocupació, els que estan en un ERTO, els que necessiten una prestació. Ho han fet? Si és així, en l’atenció electrònica comprovaran que tot està excessivament reglamentat, les respostes és igual que te les doni una persona o que ho faci una màquina; penso que potser la màquina tindria una humanitat de la qual manca qui respon a un correu electrònic, una trucada telefònica o t’atén quan la desesperació et porta davant la seu d’una administració. La burocràcia està per davant de les persones, tot està regit per una llei que s’incompleix amb una altra llei, aquesta almenys és la meva sensació.

Ho sé, ho sé, «no es pot demanar la lluna en un cove», però cal intentar-ho, no?

Un servidor, llegides les ressenyes, ha decidit escoltar a Joaquín Sabina: «Yo no quiero 14 de febrero (…) Lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mí». Primer de tot, cal dir que li demano perdó al cantautor per utilitzar part de la seva cançó. Tinc una bona raó: Jo no vull un 14 de febrer en què els polítics estafen i pugen als seus faristols a mentir i a escudar-se en el nom de les seves pàtries per seguir a les seves poltrones, deixant que passi el temps sense solucionar els problemes reals que ens afecten.

Bé, prou de queixes. Exposaré el meu parer i el que penso que s’hauria de fer.

Vivim en un món en crisi sanitària, econòmica i social. Totes i cadascuna d’aquestes crisis tenen un origen, atès que res neix del no-res. La crisi del coronavirus no és imputable a ningú i, al seu torn, se’ns pot imputar a tots nosaltres en propiciar amb la nostra manera de fer i viure, que la naturalesa es defensi de les nostres agressions. Una altra cosa és la crisi sanitària derivada de la pandèmia. La crisi sanitària és culpa d’unes polítiques que han exhaurit la sanitat pública en benefici de la sanitat privada. La falta de recursos per a la sanitat pública comporta l’exili econòmic dels nostres metges i personal d’infermeria: molts d’ells treballen fora del nostre país, i ho fan per sentir reconegut el seu treball i percebre uns honoraris professionals decents.

Vivim una crisi econòmica perquè es va decidir externalitzar la producció i portar part de la nostra indústria a països on és més barat produir i, ho és, perquè en aquests països no tenen les proteccions socials que hem tingut nosaltres (conquestes socials que estem perdent). L’especulació s’ha convertit en una manera molt lucrativa de fer negocis: compro un pis a una persona que no pot pagar la seva hipoteca, l’assumeixo, continuo pagant la seva hipoteca amb el lloguer del pis que he comprat i augmento el meu patrimoni. Això seria un exemple d’especulador personal; un altre exemple més punyent és el dels anomenats fons voltors, que inverteixen i compren per a mantenir les inversions de, potser, uns jubilats d’un país ric, que ni tan sols saben el que el seu fons d’inversió fa amb els seus diners.

Fruit de tot això és l’esclat social, la pobresa cada vegada més gran de treballadors per compte d’altri o pròpia (caldria mirar-se bé això dels autònoms).

He exposat l’evident, el mal que ens afligeix. Intentaré no desdir-me i exposaré algunes idees que ens podrien ajudar a construir un món sumit plenament en la quarta onada de la revolució industrial.

La revolució científic-tecnològica ens fa viure un moment excepcional: la nostra economia s’està digitalitzant, els treballs són assumits per robots, la intel·ligència artificial supleix les persones i deixa en mans de les grans companyies l’oligopoli de les nostres dades. La nostra educació, la de les noves generacions, no està pensada per a respondre a les necessitats de la nova societat; una societat cada vegada més global i al temps (com estem comprovant amb la distribució de les vacunes contra la covid-19) més nacionalista i egoista. Davant els reptes que hem d’afrontar, necessitem que la cooperació entre els governs i la societat sigui estreta i eficaç, necessitem crear noves regles de valors que incloguin a tothom.

L’impacte digital està creant desigualtat, ho hem pogut comprovar durant el confinament. Si no es fan polítiques perquè cap alumne, cap ciutadà quedi exclòs del coneixement digital, tindrem un fracàs com a país que comportarà un empobriment generalitzat, per tant, la pèrdua definitiva d’un estat del benestar que no ha estat consolidat.

L’economia ha d’apostar per la sostenibilitat, en certa manera, s’han emprès polítiques en aquest sentit: la producció ecològica en el sector primari, el comerç de proximitat, la gestió responsable de l’aigua, la implantació d’energies netes són oportunitats de crear prosperitat, a més de comportar un respecte cap al nostre medi ambient.

Les infraestructures han de ser racionals i pensades per al bé comú. És possible treballar des de qualsevol lloc sempre que tinguis una bona connexió digital. Les comunicacions digitals són econòmicament assequibles i no gaire costoses, ara bé, sense unes bones infraestructures, la qual cosa inclou carreteres, ferrocarrils, sistemes de reg, sistemes de clavegueram, habitatges, escoles, xarxes de distribució elèctrica, en resum, tot el físic i material que es necessita per al desenvolupament social i econòmic d’un país, no podrem afrontar els reptes que imposen la revolució cientificotecnològica i el canvi climàtic.

El dimarts, 9 de febrer, sortirà l’edició 2.598 d’aquest setmanari, faltaran cinc dies perquè complim amb el nostre deure cívic d’anar a votar. Si per a llavors, la campanya política a les eleccions prossegueix en el mateix to insubstancial, sense que cap partit polític proposi una cosa nova, propostes que vagin més enllà dels greuges dels uns contra els altres, la ciutadania mostrarà el seu fàstic amb l’abstenció.

Pensem en una participació molt alta, històrica, sustentada en la lectura de les pàgines i pàgines dels programes electorals dels partits que es presenten a les eleccions. I, suposem que cap programa els convenç. Bé, vostè té el dret al vot i, si vostè vol exercir aquest dret, pot mostrar la seva disconformitat votant en blanc. Entengui’s que l’exemple del vot en blanc no és una crida al fet que el lector el faci, per contra, és una crida al fet que vagi a votar, encara que estigui fins als nassos d’aquesta classe política.

Va escriure Ciceró: «N’hi ha que, portats del zel per atendre els assumptes propis o perquè senten certa aversió a tractar amb altres homes, proclamen que s’ocupen només dels seus propis assumptes sense que els sembli que fan mal a ningú. (…) Són desertors de la vida en societat, a la qual no contribueixen amb cap dels seus interessos, cap de les seves activitats, cap de les seves facultats».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li