1-O: ho podem fer

0
1094

El que més recordo de l’1 d’octubre de 2017 és el 30 de setembre de 2017. Recordo com Figueres i tot el país esdevenia una mena de terreny per a la clandestinitat. Vam veure la plaça Triangular convertida en centre d’operacions, de repartiment de claus i esperances; un a un els col·legis electorals obrien les portes per a la nit més curta. Ens vam conjurar: «votarem»; i vam votar. I vam passar por. I vam resistir. I vam plorar. I vam crear una xarxa sigil·losa de complicitats i heroïcitats anònimes que mai havia vist abans. No tinc cap intenció de fer una crònica romàntica d’aquella nit, però m’és impossible oblidar l’experiència de lluita, solidaritat i suport mutu que va existir aquell 30 de setembre.

L’1 d’Octubre va ser el dia que l’Estat fracassa en el seu intent d’impedir el referèndum a través de la violència contra votants i persones que havíem decidit defensar els col·legis electorals. És el dia que cristal·litza una revolta popular contra l’Estat espanyol. Una revolta, com totes, amb dosis d’organització i espontaneïtat a parts iguals, una revolta que, sens dubte, ens marca el camí.

Quatre anys després —quatre!—, i enmig d’una important desorientació o aparent desarticulació del moviment, es fa difícil parlar d’aquell esdeveniment sense sentir certa frustració. Transitem entre falses dicotomies, entre «l’ara no toca» i «l’hem votat hem guanyat», amb l’independentisme governant desavingut, amb un moviment popular impactat pel desànim i coartat per les exigències de la pandèmia mundial i amb una repressió que persisteix contra qui gosa alçar la veu.

Davant d’aquest escenari es fa més necessari que mai reivindicar l’1 d’Octubre. Però què vol dir exactament avui reivindicar l’1 d’Octubre? Quins van ser els factors que van possibilitar una victòria popular davant l’Estat? Quines són les lliçons que podem extreure de l’1 d’Octubre?

Primer, l’autodeterminació i la sobirania dibuixen un carril central que aglutina majories molt àmplies; aquest país serà el que la seva gent vulgui que sigui i només un referèndum ens donarà les eines per a la resolució del conflicte. Un referèndum que a més tingui una mirada plenament internacional i que ens permeti sincronitzar les agendes amb Escòcia. Segon, l’organització popular és la clau de la victòria, cal reorganitzar el moviment popular a cada barri, poble o ciutat. Recuperar la iniciativa creativa i combativa a cada nucli de l’ANC, d’Òmnium, del CDR, del club de futbol, l’associació de veïnes o dels amics de la bicicleta. Perquè la confluència de la força de la gent amb la implicació de les institucions és una eina útil per eixamplar drets. I tercer, l’exercici de la sobirania i l’autodeterminació no és només controlar el territori, és garantir l’exercici de tots els drets polítics, socials, econòmics, civils, ambientals i culturals. Cal posar al centre les necessitats materials de les classes populars per realment fer arribar el projecte independentista arreu, cal recuperar el vector radicalment democratitzador de l’independentisme.

En definitiva, l’1 d’octubre és la certesa que ho podem fer. I perquè ho podem fer, ho tornarem a fer. Organitzem, doncs, el 30 de setembre que vindrà. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li